Recorregut històric
Prehistòria i edat antiga
Moià conserva un ric patrimoni en mostres de poblements sobretot d'època prehistòrica. Recollits en el Museu de Moià, a la Casa Museu Rafael Casanova, es poden observar algunes vitrines amb eines i enterraments trobats a les Coves del Toll i a d'altres indrets del Moianès.
Edat mitjana
La primera constància escrita amb el nom del poble es remunta als anys 912 i 914. L'església parroquial, de l'any 939, conserva l'acta de consagració, amb la qual se sap que existia un petit nucli de població en l'època de Guifré el Pilós. La fira i el mercat van ser concedits l'any 1151 pel comte Ramon Berenguer I.
La vila de Moià, on els comtes de Barcelona tenien una residència o palau comtal, iniciava ja en el segle X la seva indiscutible capitalitat de tota la contrada. La subjecció de Moià a l'Estany fou feta pel comte Ramon Berenguer III, confirmant la cessió del bisbe Ramon Gaufred de Vic de la parròquia i els seus béns a Santa Maria de l'Estany. La jurisdicció secular corria a càrrec dels comtes de Barcelona, però a través del domini territorial dels castlans de Clarà. El 1194, però, una carta de poblament concedia a la vila la immunitat o alliberament de la subjecció a aquests castlans, i li confirmava la fira i mercat. El 1260 Jaume I redimí Moià de la possessió dels abats de l'Estany. Així doncs, en endavant, la vila quedà com a possessió civil reial, eclesiàsticament dependent dels bisbes de Vic i amb l'obligació de donar un cens força crescut al monestir de l'Estany, com a compensació de la redempció del seu domini. Els reis concediren privilegis i franqueses a Moià els anys 1266 i 1279, però també empenyoraren la vila el 1288 i el 1298, per bé que la recuperaren poc després. El 4 de maig del 1356, Pere II concedia a Moià el títol de municipi lliure o reial, cosa que alliberava Moià de qualsevol domini civil que no fos l'exercit directament per la Corona. Moià podia nomenar tres jurats per governar i administrar la vila, i li permetia utilitzar el títol d'Il·lustre i Reial Vila de Moià. Encara, el 15 de desembre del 1384 se li concedia el carreratge de Barcelona, que li conferia tots els drets i privilegis de què gaudien els barcelonins. Aquest fet es reflecteix en l'escut i segell tradicionals de Moià, que són els mateixos que té Barcelona. Moià s'organitzava com un municipi modern, per a aquella època, amb batlle, sotsbatlle, dotze jurats, dos oïdors de comptes, clavari, mostassaf, etcètera. També comptava amb sotsveguer i diversos consellers, com a representants de l'autoritat reial.
El 1381 hi hagué una venda del terme a Pere de Planella que estigué a punt de fer passar la vila al domini feudal. El 1384 els moianesos es redimiren, però Pere de Planella quedà senyor d'una bona part del terme i creà Castellnou de la Plana com a centre dels seus dominis.
A partir del 1384 i per solemne privilegi firmat per Pere el Cerimoniós, la vila de Moià fou en endavant unida i incorporada a Barcelona i declarada carrer de Barcelona, amb la qual cosa gaudí dels privilegis de lloc reial.
Edat moderna
Ja des del final de l'edat mitjana, Moià es mostrà com una població amb molta activitat artesanal i, més tard, industrial. Els principals eixos de l'activitat econòmica foren, en aquells anys, a més de la comercial a l'entorn del mercat de diumenge, l'elaboració de vi i aiguardent, bona part de la qual es destinava a l'exportació, a la de teixits i a d'altres activitats menors com, en una època determinada, la fabricació de rellotges. Aquesta activitat va permetre que els segles XVII i XVIII, sobretot, Moià experimentés un enriquiment i crescuda econòmica i demogràfica molt notables.
Un dels fruits d'aquesta etapa de prosperitat fou la construcció de l'actual església de Santa Maria de Moià, un notable edifici barroc, principalment, que arribà a allotjar una comunitat de preveres d'una vintena de membres, amb la particularitat que dominaven directament totes les esglésies del Moianès, i en la qual una bona part de la comunitat eclesial havia de ser constituïda per fills del Moianès.
Edat contemporània
El primer fet destacat de l'edat contemporània a Moià és l'emfrontament el gener del 1810 entre les tropes dels generals espanyols O'Donnell i Porta, que feren fugir els francesos, que hi tingueren 200 baixes. La lluita fou molt intensa, i s'arribà al cos a cos, amb intervenció directa en aquest dur combat del mateix O'Donnell. El 14 de febrer es repetia, prop de Moià, un altre fet de guerra protagonitzat pel mateix O'Donnell, on tornaren a derrotar els francesos.
El 1836 el carlí Borges hi patí dues derrotes consecutives; a la primera hi fou fet presoner, i a la segona s'hagué de retirar amb moltes pèrdues. Tres anys més tard hi hagué l'assalt del 8 i 9 d'octubre del 1839, quan les tropes del pretendent carlí Don Carlos, Comte d'Espanya, incendiaren la vila sencera, destruint del tot unes 150 cases i deixant la resta molt malmesa. El col·legi dels Escolapis rebé molt directament l'assalt, i romangué en ruïnes una temporada llarga, de més de deu anys. Pascual Madoz parla extensament de Moyá en el seu Diccionario geográfico... del 1845. S'hi refereix dient que està situat en la falda de dues muntanyes denominades del Colegi i del Salgot, en el lloc on es creuen els importants camins de Manresa a Vic i de Barcelona al Lluçanès. Té bona ventilació, i el clima és temperat i sa, amb atmosfera clara. Les malalties comunes són afeccions de pit.
Diu també que Moià té una gran importància estratègica, per la qual cosa és cap de cantó militar, amb residència d'un comandant d'armes, amb un destacament de l'exèrcit i una ronda de seguretat pública o guàrdia civil, a més de mossos d'esquadra. Era cap de districte electoral, i entre 1830 i 1835 també en fou de partit judicial. Compta amb 350 cases, de les 500 que tenia abans del fet referit més amunt; té una escola d'instrucció primària amb 80 alumnes, i una altra de gramàtica. L'església parroquial queda molt destacada, per la seva importància i influència. Moià comptava també amb hospital, i amb el primer col·legi dels Escolapis d'Espanya, segons Madoz, que es trobava en ruïnes per efectes de la guerra.
El terreny era de secà, de mitjana qualitat, amb aigua abundosa procedent de diferents fonts, i hi esmenta les mines de carbó, explotades per la societat del Gran Tesoro que, segons els mineralogistes, prometien molt. Esmenta 28 masies, a més de les restes del castell de Clarà i de l'ermita de Sant Andreu. S'hi produïa blat, blat de moro i patates, i s'hi criaven ovelles, vaques, cabres i porcs. S'hi caçaven perdius, conills i llebres. Hi havia una fàbrica de teixits de llana, amb tint; deu de teixits de cotó i tres molins fariners. També fonda pública i cafè amb billar, diversos comerços d'ultramarins i mercat setmanal molt concorregut. S'hi celebraven tres fires a l'any, les dues primeres especialitzades en roba: per Sant Sebastià, per Sant isidre, i el 10 d'agost, on es venia bestiar, sobretot boví, ases i mules. Moià tenia 578 veïns (caps de casa) i 2.649 ànimes (habitants).
En una obra del 1910, la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi, el volum dedicat a la província de Barcelona, Cels Gomis parla de Moyà, també força extensament. S'hi pot llegir que és una vila de 493 cases, amb 1.929 habitants de fet i 1.933 de dret; té agregats Sant Feliu de Rodors i Sant Pere de Ferrerons, i més de cent cases de pagès escampades per tot el terme. En total, són 622 edificis amb 2.576 habitants de fet i 2.588 de dret.
Parla de Moià com d'un important nus de comunicacions, amb llum elèctrica, telègraf, sis hostals i servei diari de cotxes que l'enllacen amb Caldes de Montbui, Manresa i Vic. Esmenta que té destacament de la Guàrdia Civil, manat per un caporal, i un altre de carrabiners. Esmenta el noviciat dels Escolapis, que també fa d'escola per als nois de la vila, i dues congregacions de monges que tenen cura de l'Hospital i de malalts. Hi ha una escola i una costura (escola per a noies on ensenyaven sobretot a tenir cura de la llar) municipals, a més d'una altra costura d'un dels convents de monges. Diu també que hi ha tres cassinos i una orquestra. Mercat el diumenge, Festa Major per la Mare de Déu d'Agost, i tres fires anuals, el 20 de gener, el 15 de maig i el segon diumenge d'agost.
Parla de les mines de lignit, que situa: a Nou Fonts, al Serrat de la Llebre Morta i a la Vall de la Torre, de les fonts abundoses, i del que es produeix en el terme: blat, blat de moro, llegums, fruites, patates i vi, a més de tota mena de bestiar. La indústria hi era important, en aquell moment: set fàbriques de teixits de cotó, una de teixits de fil, cinc de llana, dues de barreja i una de llinet i cànem. A més, una fàbrica d'electricitat, dues d'aiguardent, dues de pastes per a sopa, una de farina, i set molins fariners. La resta de l'article està dedicat a parlar extensament de la història de la vila.
Text de la Viquipèdia